La Sensualitat del Jazz

PROJECTE PERSONAL (ara, provant què passa amb el color…)

L’obra que sosté entre les mans sorgí arran de la lectura de “La Espiral” de Italo Calvino. Un escrit que em captivà per la forma en què l’autor descriu la seducció entre dos mol·luscs dins de l’oceà.

Com un acte reflex, em vingué al cap el jazz, doncs considero que és la música que millor encarna la seducció no només entre els músics i el públic, sinó també entre les persones del mateix públic.

I és que el jazz té aquesta força, aquest potencial de crear un espai màgic i encantador allà on s’escolta. Embolcalla a tot aquell que es deixa encisar per la seva melodia tot transportant-lo en els seus propis pensaments, en la seva inexhaurible imaginació.

Tanmateix, l’essència del jazz només és perceptible en un context on cada detall, cada gest, cada mirada conté l’aroma d’aquesta música. Estic parlant del Sunset Club de Girona, un bar gens corrent on s’amaguen tots aquells que busquen l’anonimat però també aquells que tan sols volen escoltar un bon concert en directe.

És així com el jazz, igual que l’aigua de l’oceà entre els dos mol·luscs de Italo Calvino, pot fundar un fort lligam entre dos persones que prèviament ni es coneixien. Un lligam que per efímer que sigui, és sorprenentment intens tenint en compte el seu orígen: formar part del públic d’un concert de jazz.

I si no em creu, contempli les següents imatges que vaig robar del bellíssim club de jazz de Girona un divendres a la nit…