[Consultar Natura Morta en Color]
Natura Morta en Color
Tot objecte, tot element quotidià, guarda en sí mateix una bellesa amagada. Per desenterrar-la, tan sols hem de jugar amb el punt de vista que estem acostumats a mirar el nostre entorn rutinari. D’aquesta forma aconseguirem veure noves formes, textures i composicions, creant imatges sorprenentment bonic a partir d’elements corrents i senzills.
És per aquesta raó que objectes tan simples com pot ser una barca vermella, poden adquirir una perfecció impressionant gràcies a la cura de la seva composició en una fotografia. I és precisament això el que tot fotògraf busca a les seves imatges, construccions innovadores, punts de vista trencadors que no deixin impassible a qui observa la fotografia.
La Sensualitat del Jazz
L’obra que sosté entre les mans sorgí arran de la lectura de “La Espiral” de Italo Calvino. Un escrit que em captivà per la forma en què l’autor descriu la seducció entre dos mol·luscs dins de l’oceà.
Com un acte reflex, em vingué al cap el jazz, doncs considero que és la música que millor encarna la seducció no només entre els músics i el públic, sinó també entre les persones del mateix públic.
I és que el jazz té aquesta força, aquest potencial de crear un espai màgic i encantador allà on s’escolta. Embolcalla a tot aquell que es deixa encisar per la seva melodia tot transportant-lo en els seus propis pensaments, en la seva inexhaurible imaginació.
Tanmateix, l’essència del jazz només és perceptible en un context on cada detall, cada gest, cada mirada conté l’aroma d’aquesta música. Estic parlant del Sunset Club de Girona, un bar gens corrent on s’amaguen tots aquells que busquen l’anonimat però també aquells que tan sols volen escoltar un bon concert en directe.
És així com el jazz, igual que l’aigua de l’oceà entre els dos mol·luscs de Italo Calvino, pot fundar un fort lligam entre dos persones que prèviament ni es coneixien. Un lligam que per efímer que sigui, és sorprenentment intens tenint en compte el seu orígen: formar part del públic d’un concert de jazz.
I si no em creu, contempli les següents imatges que vaig robar del bellíssim club de jazz de Girona un divendres a la nit…
La Processó de la verge del Carme
La processó de la verge del Carme és, per a la majoria dels pobles del litoral espanyol, una de les més belles i antigues tradicions que guarda la nostra cultura. Cada 16 de Juliol els vilatans matinen per a dirigir-se a l’esglèsia del seu poble amb el fi de recollir a la verge del Carme, patrona dels mariners, per adreçar-se en processó cap al port i embarcar la figura de la verge mar endins mentres li rendeixen culte amb oracions i cants religiosos. De tornada a la costa, els vilatans l’esperen anhelosos per conduir-la de retorn a l’esglèsia i d’aquesta forma finalitzar en el recinte religiós l’advocació a la Patrona.
El poble que elegí per a realitzar el reportatge fou Cadaqués, un poble que brilla per la seva bellesa i que és reconegut mundialment per haver albergat a un dels pintors més afamats de tots els temps: Salvador Dalí. És per aquesta raó que la vila guarda encara certa atmòsfera artística, certa nostàlgia d’un pintor que, probablement sempre serà recordat entre els seus vilatans.
